#17 – El projeccionista invisible

Fa molts anys vaig veure una pel·lícula argentina titulada “El viento se llevó lo que”. Ambientada als anys 70, explica la història d’una taxista de Buenos Aires que, farta de la ciutat i de la seva feina, roba el cotxe del seu cap i fuig fins a un poble perdut de la Patagonia.

L’únic contacte d’aquell poble amb l’exterior era el cinema. Les pel·lícules arribaven a través d’un motorista desmanegat que les transportava per camins polsosos. Pel camí, els rols se caien, s’enredaven, s’omplien de pols.

Quan finalment arribaven, eren un nus.

"

El propietari del cinema no tenia cap altra opció: tallar, rescatar els fragments que encara es podien projectar i ajuntar-los com millor podia. Així amb totes les pel·lícules.

"

L'única referència que tenia aquell poble del món exterior era una successió de seqüències trencades, connectades sense lògica, sense continuïtat. I, mica en mica, van començar a comportar-se així.
- text: Sense continuïtat.

Nosaltres no vivim en un poble perdut a la Patagònia. Ni tenim un projector remenant històries com pot.
- text: Però tenim un algoritme que fa exactament el mateix.

Com l'algorisme sap que no veurem vídeos llargs, els ha fragmentat. La nostra manera de consumir contingut s'ha convertit en una cadena de clips breus, connectats entre si sense cap relació.

Aquest fenomen, ja batejat com a Clip Economy, consisteix en l'atomització dels continguts llargs en fragments curts. Clips de podcasts, de streams, d'entrevistes o de vídeos extensos que es converteixen en la unitat principal d'atenció, distribució i, de vegades, monetització.
En aquest model, el clip ja no és un teaser. És el producte.

Quan aquella taxista va arribar al poble als anys 70, va pensar que tots estaven bojos.
Em pregunto què pensaria si arribés avui a qualsevol de les nostres ciutats.